❥ la Mariam

El meu món goteja. Sabeu quan estens la roba molt xopa perquè l’has rentat a ma o perquè la rentadora ja no centrifuga bé? Les rentadores es comencen a espatllar no centrifugant bé. O quan poses un excés de pintura al pinzell? Llavors tens ganes d’estampar-lo ben fort contra la paret amb tanta mala llet que els regalims t’acabaran esquitxant la cara hi tot. Sento que hi ha massa de tot i massa de res, que lo injust supera la ficció, com aquelles novel·les que llegia el pare. Quan del pare hi havia en mi? Mai m’hi havia fixat, com el recordo llegint, fent fotos, posant música els diumenges al matí. A fora fa un vent de mil dimonis i sembla que el món gotejarà tot ell sencer, sempre amb la por de si les finestres seran capaces d’aguantar l’aiguat, o el meu món s’acabarà d’inundar del tot. La pluja sempre m’ha fet por. En canvi mira la Mariam, jo a la primera ràfega de vent he recollir llibre i cadira i he fugit cap a dins, i ella segueix asseguda a la terrassa. No s’ha mogut ni un dit. Els cabells li voleien cap a aquí i cap allà, mentre segueix tronant i la crido que entri, que ens ficarem totes dues abraçades dins el llit a esperar que la tempesta passi.

violà qui je suis

A vegades ens neguem a les relacions íntimes perquè inevitablement hem de posar al descobert algunes de les nostres febleses, amb les quals aprens a conviure perquè no sempre tenen una solució immediata, i mentre et permet seguir caminant sense patir. Una psicòloga em deia que normalitzar la situació és una manera de compensar la tristesa, que es passa de la victimització a la normalització més absoluta com aquell que gira un mitjó, una mica per vergonya, i molt per no lamentar-se excessivament dels problemes  que només demanen temps. Però mentre la meva íntima solitud es va fent més ample, el meu pis cada cop és més buit d’objectes, perquè ni et pregunten com et trobes de bon matí ni t’abracen dins el llit a la nit. Així que no els necessito. Cada cert temps se’m planteja perquè no he tingut mai més una parella, i l’única certesa que tinc després de tants anys i molta autocrítica, és que jo tampoc he volgut cedir terreny a res que vagi en contra del meu desig i sentiments, potser a vegades equivocadament, però se m’ha fet palès que tampoc dec tenir por d’estar sola, encara que em dolgui estar-hi. I mentre, encara necessito escriure això perquè m’aterra saber que m’he oblidat de com es construeix una relació, perquè fa un temps només se’m volia de portes endins , i que emocionalment ja només em sento segura en el món que m’he acabat construïnt a mida, com una bombolla a qui no deixo entrar a ningú.

de vital importància

Quan he anat a buscar el pa he comprat tres tauletes de xocolata i me les hi he fet posar un llaç, com si fossin un regal. Ara me les miro i em pregunto si són de vital importància, perquè m’han costat deu euros totes tres i vaig dir que durant un any no compraria ni faria res que no fos de vital importància. Encara que per remuntar el dia d’ahir no sé si amb el sol que fa en faré prou i crec que sí que les necessitaré. Potser el llaç sí que sobrava. Això de no comprar res que no sigui de vital importància durant un any és una fumada de les meves, i no us penseu que sigui cap heroïcitat ni cap acte de rebel·lia, perquè no puc permetre’m comprar ni fer res més enllà del que ara considero vital per a la meva salut. Per exemple, les calces que utilitzo per al gimnàs em cauen, les calces, les malles, tot, i fins que no començo a suar prou no es manté res a lloc. Però em dic – va, aguanta, que de qui res som estiu. No us penseu que a l’estiu vaig sense calces, eh?, no, però llavors ja portaré les altres malles i potser llavors ja no em caurà res, o ja consideraré de que m’és de vital importància comprar-me calces i malles noves.

Inspirat en el llibre L’instant abans de l’impacte de Glòria de Castro

xocolata desfeta

Un dia, només un dia va durar la pluja. Tot i que m’agrada que faci bon temps, i malgrat que ara el que hem de considerar per bon temps és que plogui, a diferència dels cargols el fred i la pluja em recullen dins la closca. Potser perquè avui m’ha costat arrencar el cos trobo a faltar la pluja, i una manta on amagar-me a sota. Però no, som febrer i fa una calor de mil dimonis, mentre espero la secretària del meu editor perquè em pagui l’entrega dels meus darrers escrits, i la pluja que han anunciat per als dies vinents per amagar-me sota la manta. Quasi visc a base de xocolata desfeta, me n’he tornat una ionqui, encara que n’he hagut de baixar la qualitat, els drets d’autor ja només arriben per la xocolata en pols de marca blanca, però la pluja, la manta i la xocolata continuen essent una combinació perfecta per descansar.

la pluja

Sempre faig paral·lelismes amb el meu pis en ruïna i la vida, com ara el degoteig a compassat de l’aixeta del safareig i com sento que de mica en mica em vaig buidant. Absorbeixo tantes emocions i sentiments que de cop gotejo per tots costats. Durant un temps sé mantenir l’equilibri, em mantinc en un terme mitjà que em protegeix, com l’aixeta, que tancada del tot gotejava, però si li trobaves el seu punt no ho feia. Però des de fa uns dies que hi vaig esbandir un jersei que el truc se’n va anar en orris, des de fa uns dies que el terme mitjà ja no em funciona i sé que és hora de replegar veles durant un temps, com en un dia de pluja d’hivern, quan els carrers estan buits i et reculls sota una manta.

Demà portaré al meu editor tots els escrits d’aquest darrer mes. Ell continua gaudint de la seva vida en analògic des del seu despatx atrotinat en un tercer pis del Raval, i a vegades envejo com ha pogut resistir-hi amb tant d’èxit, a la vida digital i a les pressions d’un fons voltor que ha fet seva tota la propietat. Quan em sento així sempre em renya, em diu que confonc la realitat amb la ficció, que tot allò que no puguem abraçar de debò no ens serà mai real, i potser té raó si som pràctics, però sempre hi trobes agulles en un paller.

la nit de Cap d’Any

És nit de Cap d’Any, i asseguda en el sofà davant el televisor menja cerimoniosament els grans de raïm, mentre pensa –no fos cas que per no fer-ho en algun moment de l’any perdi la sort. Llavors veu el primer anunci de l’any i potser li arribarà algun missatge de feliç any nou, però el seu telèfon mòbil no dona cap senyal de vida. Cap ni un. Molts anys ençà feia una postal virtual per felicitar l’any i l’enviava a tothom abans que ningú. –Potser per això em felicitaven, perquè era jo qui els ni en recordava. Però aquest any no li ha sortit del cor, creu que el té en mode decepció crònica. També confeccionava les postals de Nadal i les repartia porta a porta, i tampoc ho ha fet. Vol pensar que no és ella, que tots ens sentim igual i que els uns pels altres ens hem abandonat, hem donat la vida per felicitada per compte dels anys anteriors, hem deixat de ser-hi tots pensant que amb pocs i bons ja n’hi ha prou. Però si no pensem en conjunt estem morts com a societat, ni que sigui recordant que una nit de Cap d’Any algú pot estar sol. Això ho escrivia una mica passada de voltes, tirant de tots els culs d’ampolles que s’havia begut abans avançant-se a la catarsi.

l’espuma dels dies

A vegades em poso trista, em passa, pel que sigui, ara i aquí ja no té importància, només la té per mi, perquè sé llevar-me i sortir a caminar, i trobar-hi un amic, sempre te’ls trobes quan menys t’ho esperes, llegir molt i pensar què més m’agradaria fer aquest nou any, malgrat la impotència de ser incapaç d’escriure res. Per això em vaig rendir a no fer-ho. Això pot passar entre un trenta-u de desembre i un u de gener, perquè res ens obliga a que sigui d’una manera o d’una altra, ja que és el que jo en dic l’espuma dels dies el que a mi em donen la vida, i el saber que tot allò que faig i dic ho sento de debò.

l’amistat

«Vam perdre l’amistat perquè l’amor ens va guanyar, i ho volíem tot, però vam travessar-ne la frontera i ja no hi va haver marxa enrere, el desig d’amor va guanyar i l’amistat es va perdre, i no n’hem sabut mai més, ni d’una cosa ni de l’altra.«

La frontera entre l’amistat i l’amor pot arribar a ser molt fina, tant que potser millor posar l’amistat per sobre de l’amor per no perdre-ho tot, cuidant allò tan bonic que et porta el desig. És qüestió de transformació, perquè l’essència de l’amistat és l’amor. Estimar a algú és un regal, i quan es fa just des de sobre la frontera encara més, l’equilibri que hi has de mantenir et transforma, perquè perds la por a perdre i sempre estimaràs, encara que l’altre decideixi perdre-ho tot.

buidar

Avui llegia que «només fa falta que una vena esclati en el cervell perquè s’apagui una zona determinada i perdem habilitats bàsiques, n’hi ha prou amb un petit hematoma per capgirar-nos radicalment la vida, per canviar-nos el caràcter o per fer que tot se’n vagi en orris.»*. Per això a vegades és necessari desendollar-se, perquè ser una esponja requereix buidar de tant en tant per no rebentar, i plorar perquè si, un plor inesperat per no deixar entrar res i protegir-te’n durant uns dies. Però t’has de tornar a obrir, perquè la resta del món no en té culpa i jo tampoc de veure’m trista. I caram, t’adones que estàs viva perquè algú et pot agradar com m’agraden els pastissos de xocolata, i és ben estrany, perquè els pastissos de xocolata ja m’agraden només per la vista i aquest cop quelcom està funcionament diferent. Potser és perquè he entès que amb l’amor a primera vista poques vegades l’encertes, que les persones te n’has d’enamorar amb els dies, amb totes les seves hores i els seus minuts. O potser és que enyoro com ens agradàvem abans les persones, sense pantalles ni intencions predeterminades, perquè si, perquè un bon dia algú se’t creua per aquesta vida i desitges amb silenci que l’altre estigui sentint el mateix que tu.

*Esclat de llum de Maria Escalas per Catorze

mare i filla

Quan el pare i la mare van morir jo no hi era, de fet feia temps que no hi érem ni els uns ni els altres. Van morir un darrere l’altre, com si després de tot un no pogués viure sense l’altre, i avui llegint un escrit de la Care Santos a Catorze he recordat que jo no vaig poder fer tot allò que es fa normalment quan es mor el pare i la mare, no els hi vaig agafar la mà, ni els vaig enterrar, no vaig buidar la casa de les seves intimitats, ni de les meves de la infància, em pregunto què en devien fer, només em vaig passar tota la nit escoltant Txarango i ara fins i tot les seves cançons alegres em semblen tristes. Una vegada em van preguntar com havia fet el dol, com me n’havia en sortit d’aquesta, suposo per saber com s’ho farien ells. Doncs perdonant-me i perdonant, quedant-me amb els bons records i obviant la resta, perquè de les esquerdes més profundes només te’n pots recuperar oblidant. Aquests dies els meus fills m’han dit que no hi seran els dies de Nadal, mai he deixat de fer-nos el sopar de la nit de Nadal, i he pensat de cop amb la mare, perquè ella n’hagués fet un drama, perquè vaig tenir una mare que amb dificultats per fer de mare ho va fer molt bé, i ella va tenir una filla que amb dificultats per fer de filla ho va fer molt bé.

el concurs

El meu editor és un tipus ben estrany, ja ho he dit més d’una vegada. Avui quan he entrat al seu despatx per entregar-li el meu últim conte ell s’acabava de posar una pastilla Juanola a la boca, i la seva cara em deia que m’estalviaria veure’l enfadat perquè els escriptors no li fem cas. No sé si era pel meu conte o per la senyora espaterrant amb qui m’havia creuat a l’escala feia un moment. Només entrar m’ha dit –seu joveneta!, i he constatat que estava de molt bon humor, perquè tinc cinquanta-un anys. M’ha dit que hi havia un concurs literari, i que volia que m’hi presentés, perquè volia donar una empenta a l’editorial i amb mi hi veia una bona oportunitat. Llavors he constatat que a part d’estar de bon humor també estava de broma. Ho dic per l’oportunitat, perquè encara hi ha dies que he de posar-hi voluntat per creure’m moltes coses que no em crec de mi mateixa. Per això escric, i em faig fotografies. Intento trobar el meu lloc entre les lletres, però tinc por que se’m vulguin tornar a empassar, i malgrat que escric perquè no se’m torni a congelar el cervell, l’estrès que em genera esprémer-lo massa em bloqueja i ho passo malament. I és aquí quan he de sortir i respirar. Li he dit que m’ho pensaria, encara que penso que ara és la tardor la que em remou de cap a peus, potser quan m’hi hagi acostumat ja serem hivern, així que mentre intento fer el màxim d’activitat física que puc.