Avui llegia que «només fa falta que una vena esclati en el cervell perquè s’apagui una zona determinada i perdem habilitats bàsiques, n’hi ha prou amb un petit hematoma per capgirar-nos radicalment la vida, per canviar-nos el caràcter o per fer que tot se’n vagi en orris.»*. Per això a vegades és necessari desendollar-se, perquè ser una esponja requereix buidar de tant en tant per no rebentar, i plorar perquè si, un plor inesperat per no deixar entrar res i protegir-te’n durant uns dies. Però t’has de tornar a obrir, perquè la resta del món no en té culpa i jo tampoc de veure’m trista. I caram, t’adones que estàs viva perquè algú et pot agradar com m’agraden els pastissos de xocolata, i és ben estrany, perquè els pastissos de xocolata ja m’agraden només per la vista i aquest cop quelcom està funcionament diferent. Potser és perquè he entès que amb l’amor a primera vista poques vegades l’encertes, que les persones te n’has d’enamorar amb els dies, amb totes les seves hores i els seus minuts. O potser és que enyoro com ens agradàvem abans les persones, sense pantalles ni intencions predeterminades, perquè si, perquè un bon dia algú se’t creua per aquesta vida i desitges amb silenci que l’altre estigui sentint el mateix que tu.
la redactora 