apostar

Soc tossuda de mena, i faig servir tots els meus recursos per ser qui soc i fer tot el que faig, fins i tot escriure aquí, encara que mai s’acaba explicant tot, perquè hi ha coses que no m’incumbeixen només a mi i alhora intento fer-me el menys possible la ploranera. Em mou més el que sento que cap opinió, cosa que no vol dir que no em generi dubtes de si estic fent el correcte o no. Fa una setmana i mitja que em vaig fer mal a un dit del peu, i amb els meus alts i baixos personals més enllà d’això, he continuat entrenant, perquè així ho sentia. La força no ha fallat, però si una mica l’energia encara que no es noti, però per això em serveix la disciplina, els meus hàbits a vegades tan exageradament estructurats quan la motivació pot trontollar, i sentir que, tot i això, creuen en mi i m’ajuden. El dit encara em fa una mica de mal, i més quan si t’has de donar un cop amb una clubbel ho fas allà on ja tens mal, però en els entrenaments de dimecres ja em vaig sentir molt bé i ahir dijous encara més.

Tu sempre seràs la teva millor aposta.

mudar

Miro l’armari i sento com si de cop s’hi hagués mudat la roba d’una altra persona, peces que ara no m’identifiquen, perquè també la roba que portem forma part de la nostra identitat, com el nostre entorn i com ens sentim, i ja no formo part de Mórdor ni em sento com fa dos anys. La veritat és que fins ara no me n’havia ocupat, perquè m’he dedicat més a comprar-me roba d’esport, i tampoc m’agrada massa anar de compres ni acumular, potser perquè el sou no dona per més, però ara sento que ho ficaria tot dins de bosses de deixalles i referia l’armari de cap i de nou.
Ahir a la tarda vaig aterrar, vaig pensar en això i en algunes coses més, em vaig dedicar una sessió de spa casolana i em vaig relaxar tant que em van tocar les dotze de la nit. Definitivament he d’anar de compres.

omple’t de vida

Amb la meva involuntària capacitat de captar i absorbir les emocions en les mirades i l’expressió de les persones en moltes ocasions m’he autoboicotejat de ser com soc. Pel desdeny, la ridiculització, per la falta d’autoestima, per la seriositat en l’educació i la idea no facis el pallasso tatuat a foc. Però que millor que ser pallasso? L’altre dia la meva amiga em va dir – t’ensenyaré un lavabo molt xulo, perquè em coneix, i llavors sorgeix la meva bogeria absoluta reprimida durant molts anys, i ella s’ho passa molt bé! M’imagino que més d’una devia al·lucinar, però en aquests moments tant jo existeixo només jo. El mateix em va passar ahir fent-me fotos davant el quadre, perquè quan ets tu res pot fallar, perquè deixes enrere els interessos buits, aquells que volen que siguis només com ells volen i quan ells volen, perquè ser-se fidel t’omple de vida.

construïu

– Com estàs? – Bé! -Però com et sents? – Que a estones gotejo com la caldera. – I perquè no truques al lampista? – Perquè els lampistes no reparen cors. – I què penses fer? – Continuar-me cuidant.

Recordo perfectament aquell primer moment en què vaig escriure per La redactora, a fora es preparava un bon temporal de mil dimonis i jo només desitjava arraulir-me dins el llit abraçada a un cos. De tots els escrits potser és el que m’agrada més, potser perquè és el que més em representa, perquè a vegades trobo a faltar l’amor, un amor sense gènere ni condició social, un amor sincer, sense pors, ni arestes ni espines. Quan em vaig divorciar potser em vaig deixar destrossar massa, emocionalment ja ho estava del tot, sense culpa, però vaig preferir batre’m en retirada, perquè tenia dos fills molt petits, perquè que un fes la seva vida ja n’hi havia prou, però el preu personal a vegades és alt, i jo és l’únic que arrossego a estones. Mai parlo del pare dels meus fills, bàsicament no en vull parlar, i en tinc notícies perquè sempre serà el pare dels meus fills, però voler torpedinar-se la vida mútuament és l’acte més pervers que pot rebre un fill.

Agraeixo cada dia pel què se m’ha donat, pel que he pogut construir, però per sobre de tot, per la persona en què m’he convertit juntament amb totes les meves mancances.

les persones mirall

No sabeu la sort de trobar persones mirall a la vida. Les millors son persones desconegudes, o quasi, que no saben del teu abans, perquè així no existeix referent, no jutgen, només et veuen caminar ara i t’animen a seguir. Jo vaig seguir el meu camí buscant ajuda aquí i allà, a vegades fins i tot trobant-me ella a mi, perquè no em volia quedar en aquell punt. Un primer pis era una muntanya, i un segon un vuitmil. Ahir a la piscina una companya en veure’m nedar em va dir que era una màquina, que em recordés fa tres anys. Li vaig dir que tenia molta força, però per sobre de tot voluntat. Recordo perfectament el dia, m’havia comprat un carret de la compra per poder anar a comprar caminant a les botigues del poble, perquè si anava a la peixateria ja no podia anar a la carnisseria el mateix dia, ni a comprar el pa, perquè l’energia s’escolava del meu cos incomprensiblement. Baixava pel carrer que va a parar a la biblioteca, i ella en sortia. De lluny va mirar i va veure’n una àvia, però a la que em vaig apropar va veure que era jo. M’ho va dir, i això se’m va quedar tatuat a foc. Amb els temps va passar a ser una de les meves persones mirall, de les poques que em van veure caminar, que ara em veuen i em recorden com estava, perquè jo amb tantes ganes de superació no n’era conscient de la meva imatge.

Escric per mi, i per tants altres que desitjo que trobin el seu lloc, que el busquin, perquè hi és. Jo l’he trobat.

la contraportada

Fa temps que estic aquí i encara no m’he fet una presentació d’aquelles com les de la contraportada dels llibres, en mode càmera ràpida, perquè sino demà encara hi seríem. De petita ja era un terratrèmol, suposo perquè vaig néixer amb els peus mirant cap a Cuenca i me’ls lligaven amb una meva de sabates amb un ferro al mig per corregir-los. Només dormia si estava a la falda de la meva àvia, però a la que vaig poder corre ja no vaig parar. I això ho recordo com una de les coses que em feia més feliç, corre. Els millors amics eren nens, i estimada com la que més, un altre record molt feliç d’aquesta etapa. Suposo que a part de bona amiga també la condició física jugava a favor meu, perquè si per alguna cosa també et mesuraven a l’hora de formar equip, era per si corries més de pressa que tothom. Vaig créixer entre horts, vinyes, gallines i conills, gossos de cacera i un parell de porcs l’any. Però el meu lloc preferit era dalt del cirerer ple de cireres. Això ho explica tot. L’adolescència ho va canviar tot. No fumava, però vaig acabar fatal amb la professora de matemàtiques. Vaig estar amb depressió i empastillada fins al cul durant un any, perquè després els meus pares van fer resistència perquè no estudiés periodisme, tot i que ja redactava notícies en un diari. Però sort que sempre m’aixeco, vaig acabar els estudis que havia començat i mai més he tornat a prendre pastilles. Després de córrer va venir nedar per la vida, i abans de ser mare vaig fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta. Ser mare és el millor que m’ha passat, i encara que alguna vegada m’he reconegut com a mare penedida, hem acabat formant un meravellós equip de tres amb moltes diferències. M’he enamorat alguna vegada, dues per ser exactes, però mai en parella, i de les dues me’n sento agraïda. Em reconec com una muntanya russa amb molts de recursos, ingenua, creien aferrissada de l’amor i la bondad, que escric quan no puc parlar i parlo per no reventar, i que ja només dic el que penso quan crec que val la pena dir.

sentiments

Ja fa molts anys que la vida m’ha portat a treballar en llocs on es té cura de les persones, quan la meva professió no és aquesta. Ha sigut l’atzar, però jo sempre penso que se m’ha donat perquè és el que jo necessitava per créixer, perquè donar als altres és donar-se a si mateix. Això et dona una perspectiva molt diferent del món, quan sense anar molt lluny t’adones que tens sort amb el que tens, que una conversa i una abraçada pot arreglar un dia i que posar-se al lloc de l’altre és empatia.

Fa uns dies el meu fill em va dir que faig coses que molta gent no faria, però que jo no ho puc evitar, perquè soc així. Potser és perquè faig segons m’agradaria que em tractessin a mi, però sense pensar-hi, tot plegat una mica a raig, com la meva personalitat. A vegades és agraïment, d’altres empatia, d’altres senzillament amor sense explicació. Viure en els marges no és senzill, però crec que no cal estar dins per ser així, és només qüestió de sentiments.

estiu

M’agrada tant l’estiu que li perdono fins hi tot els quaranta graus de temperatura. Diuen que a l’estiu tota cuca viu. Quan els meus fills ja no eren tan petits com per quedar-se sols a casa quan jo era a la feina, per mi arribar a finals juny era entrar en un món de llibertat meravellós, sense horaris escolars, d’extraescolars i obligacions socials, on s’acabaven totes les pressions econòmiques que tot això comportava i que semblava que garantien la seva felicitat. Vivíem un món de piscines a la terrassa, excursions amb bicicleta i picnics a la platja, on a els nostres ulls ningú no tenia ni més ni menys. Per mi estiu encara és aquesta sensació de llibertat, i la llum i la gent de converses que son com abraçades, d’anar mig despullada per la vida perquè a la motxilla ja no hi caven més coses, viure sense calefacció ni agua calenta perquè sempre hi ha un dia que la caldera decideix morir. Sempre he dit que el dia que marxi d’aquest pis m’agradaria ser capaç de fer-ho només amb una maleta a cada mà, per això estiu també és buidar la casa per anar més lleugera d’equipatge.

la bondad

Que cregui tan en la bondad humana també deu tenir a veure que no tinc por. Com que quasi sempre surto a caminar sola, xerro molt, no sola, amb qui em trobo, i pregunto tot el que no sé, ahir una veïna d’Osor em va explicar una ruta molt maca que no me’n vaig acabar d’ensortir de fer sola. Va arribar un punt que em trobava enmig d’una plantació d’avets i per enlloc hi havia camí. Fins i tot el senyor Google estava tan perdut com jo. I com que una vegada ja vaig estar a punt de trucar perquè em vinguessin a trobar perquè les marques del camí havien decidit desaparèixer i es feia de nit (aquella vegada sí que el senyor Google es va trobar a si mateix, a mi i un miracle de corriol), doncs ahir vaig decidir recular. Però un cop desfet el camí, vaig trobar un noi i la preguntona va demanar-li per la ruta fantàstica, i em va dir que ell hi anava, que si la volia fer amb ell. I jo que no m’ho vaig pensar dues vegades!

Moltes gràcies a l’Emili i la seva gossa Gaia per la companyia, la conversa, el camí i el paisatge.

l’Agatha Christie

Se m’estaven morint les plantes, i crec que és culpa meva perquè un dia hi vaig deixar de parlar. Soc de les que parla amb les plantes per no morir jo, perquè quan parles tantes hores amb les parets un dia t’adones que és millor fer-ho amb les plantes, almenys són éssers vius que et donen oxigen, perquè no tots ho fan, n’hi ha que te’l treuen. He acabat donant tots els llibres de l’Agatha Christie, perquè no sé si eren més criminals les seves històries o els seus records. La veïna sempre em diu que jo era la que tenia el garatge més gran i més ple i ara el tinc buit, perquè amb els anys he après que buidar també és una bona manera d’estar en pau, però tot té el seu moment. L’Agatha Christie era per sortir de tot el que estava vivint, perquè si aneu de part i us diuen que no poden venir perquè tenen feina, no us ho penseu, ell mai serà el vostre lloc. Hi ha moments que els guardes molts anys, per respecte i per protecció, perquè el naixament d’un fill és un dels moments més grans que pot viure una dona, però un dia busques uns llibres i en trobes uns altres, i saps que és el moment de deixar-ho anar.