És nit de Cap d’Any, i asseguda en el sofà davant el televisor menja cerimoniosament els grans de raïm, mentre pensa –no fos cas que per no fer-ho en algun moment de l’any perdi la sort. Llavors veu el primer anunci de l’any i potser li arribarà algun missatge de feliç any nou, però el seu telèfon mòbil no dona cap senyal de vida. Cap ni un. Molts anys ençà feia una postal virtual per felicitar l’any i l’enviava a tothom abans que ningú. –Potser per això em felicitaven, perquè era jo qui els ni en recordava. Però aquest any no li ha sortit del cor, creu que el té en mode decepció crònica. També confeccionava les postals de Nadal i les repartia porta a porta, i tampoc ho ha fet. Vol pensar que no és ella, que tots ens sentim igual i que els uns pels altres ens hem abandonat, hem donat la vida per felicitada per compte dels anys anteriors, hem deixat de ser-hi tots pensant que amb pocs i bons ja n’hi ha prou. Però si no pensem en conjunt estem morts com a societat, ni que sigui recordant que una nit de Cap d’Any algú pot estar sol. Això ho escrivia una mica passada de voltes, tirant de tots els culs d’ampolles que s’havia begut abans avançant-se a la catarsi.
la redactora 